Seminari d'Estudis Medievals (SEM) de València. Un primer balanç de 2012

21/12/12 .- http://harcajmv.blogspot.com.es

Seminari d'Estudis Medievals (SEM) de València. Un primer balanç de 2012
Grup Harca
http://harcajmv.blogspot.com.es


Un esdeveniment està sacsejant a hores d'ara el medievalisme valencià. I és que per primera vegada el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, de la mà d'Antoni Furió, ha organitzat un seminari continu a la manera anglosaxona. Per la sala d'actes del departament han de passar, entre octubre de 2012 i desembre de 2014, tots els medievalistes valencians, o que fan recerca sobre el País Valencià (http://www.uv.es/geohdocs/Facebook/Curso%2012/13/Seminari%20Medieval.pdf).
Dues idees s'escauen d'això. Primer, la interdisciplinarietat de la trobada: historiadors documentalistes, arqueòlegs i paleògrafs; historiadors de la llengua i de l'art... Tots poden sotmetre la seua recerca a la crítica dels col·legues. I d'aquesta idea es desprèn la segona amb la qual naix aquest seminari, ja que no es tracta d'una conferència ni d'una trobada per rebre felicitacions, sinó que es vol fomentar el debat i la discussió científica i es volen aportar noves perspectives d'anàlisi al company. Per la nostra banda, volem destacar la participació dels medievalistes de la resta d'universitats valencianes, i especialment dels de la Universitat d'Alacant, ja que la col·laboració entre els historiadors de qualsevol punt del país hauria de ser molt més fluida si volem un medievalisme valencià potent.

La continuïtat del seminari en el futur, després de dos anys d'intervencions, dependrà de l'èxit d'aquesta primera experiència i de que els objectius s'acomplisquen. Esperem que siga per a molt de temps i que esdevinga l'inici d'una nova etapa que acabe amb la inèrcia individualista que en els darrers anys estava abocant el medievalisme valencià a una certa mediocritat. Nosaltres, en definitiva, volem aprofitar el post de hui, que tanca el blog abans de vacances, per a realitzar un balanç de les sessions que s'han fet fins ara en l'any 2012. Des de la intervenció de Ferran Garcia-Oliver, que va obrir el seminari a l'octubre, fins a la de Vicent Baydal, l'únic doctor per ara del Grup Harca, que ha tancat el primer torn abans de Nadal.

Ferran Garcia-Oliver: Elits camperoles a l’ombra de la ciutat de València: els Castrellenes

La primera sessió va arrancar el passat 15 d'octubre de la mà de Ferran Garcia-Oliver i una quinzena de persones que assistiren com a públic, en la seua major part professors del departament. En aquesta ocasió el catedràtic de Beniopa analitzà l'economia del camperolat benestant de l'horta de València a partir d'un encant que va realitzar la família dels Castrellenes a principis del segle XV, la qual pogué localitzar fa més d'una dècada. El pas del temps li ha permès concentrar més referències sobre l'esmentat llinatge, de manera que la seua visió s'amplia més enllà d'aquest document. A partir de la intervenció de Ferran Garcia-Oliver es va discutir sobre el concepte de camperolat, i de les diferencies que clavillen aquest col·lectiu, més encara en el cinturó d'horta que envolta la ciutat de València en el qual es concentren les sinergies de tot un país. En aquest sentit, l’especialització del treball, i també la gran quantitat d’activitats econòmiques que es duen a terme en una gran ciutat com València, afavoreix una forta estratificació del camperolat. Al mateix temps, però, ofereix un ampli ventall de negocis i treballs que permeten diversificar l’economia. Així Garcia-Oliver ha pogut documentar alguns membres comerciant amb grans quantitats de reble. La història dels Castrellenes posa damunt la taula el paper de la família als temps medievals, especialment entre els sectors benestants. A fi de garantir la pervivència del patrimoni en mans de la família, els Castrellenes despleguen totes les accions legals possibles: són els parents qui adquireixen les terres (per cert, no com deia G. Levi, a un preu inferior del mercat), exerceixen cures i tuteles, i arrenden els molins. Solidaritats que miren de garantir l’èxit de la família. Per a més detalls, us remetem a la publicació del treball que estarà enllestida pròximament. (FA)

Carmel Ferragud: La medicalització de les administracions de justícia en la València foral

El 22 d'octubre Carmel Ferragud parlà davant d'una desena de persones sobre l'ús de la medicina en la Justícia de la València foral, una audiència que podria haver estat molt més àmplia si, com li suggerí Antoni Furió, haguera titulat la xarrada El CSI de la València foral. Més enllà de les bromes, Ferragud exposà les primeres valoracions del projecte en el que treballa ara, juntament amb la investigadora científica del CSIC María Luz López Terrada, sobre l'evolució dels peritatges forenses i la participació dels metges en els casos judicials valencians dels segles medievals i moderns. La primera intervenció coneguda data de 1304, a Cocentaina, quan dos barbers i un físic intervingueren en la "dessospitació" o peritatge de les ferides d'una causa amb sang. Això ve a coincidir, precisament, amb la "revolució mèdica" que es produí en la segona meitat del segle XIII, gràcies als nous coneixements i a les noves formes d'aprenentatge i exercici de la medicina que difongueren les universitats a partir de la recepció de les obres clàssiques de Galè i Hipòcrates. Així, els practicants de la medicina, és a dir, els barbers o cirurgians –que donaven l'atenció primària a la població– i els físics o metges –especialitzats en els diagnòstics– passaren a ser requerits pels oficials de justícia a l'hora de peritar indemnitzacions, establir l'evolució de les ferides dels detinguts, determinar les causes de la mort, etc. Les autoritats públiques i els drets civil i canònic atorgaren importància a la participació dels professionals de la medicina en l'administració de la justícia i aquesta funció, analitzada al llarg dels segles, és la que actualment estudia Carmel Ferragud. De segur que ben prompte en podrem veure publicats els primers resultats. (VB)

Pau Viciano: La funció econòmica del crèdit a curt termini. El País Valencià al segle XV

El 29 d’octubre Pau Viciano abordà davant de més de 30 persones el tema del crèdit a curt termini, tot i que parlà, en realitat, d’una investigació molt concreta: el buidatge de les obligacions registrades al llarg de l’any 1499 davant el justícia civil de Castelló de la Plana. Una vila que llavors comptava amb uns 500 focs, dels quals, entorn d’un 60% eren llauradors, un 20% artesans, un 15% “burgesos” (mercaders, notaris, botiguers) i un 5% clergues o cavallers d’origen mercantil. S’hi registraren fins a 320 compromisos a pagar una suma determinada en metàl·lic (el 80%) o en forment (el 20%) en un període breu de temps (normalment 10 dies), vinculats a préstecs i sobretot a compres a crèdit. Es tractava de contractacions d’una quantitat relativament baixa dins del mercat general del crèdit, d’uns 50 sous de mitjana, molt menys que per exemple els censals, i que es circumscrivia quasi per complet a la mateixa vila de Castelló o les poblacions més properes. En tot cas, era un mercat bastant actiu, ja que fins a un 40% dels habitants de la vila hi estigueren implicats durant aquell any, amb importants diferències: els prohoms, botiguers i cavallers eren els principals fiadors, mentre que els que adquirien els deutes eren bàsicament llauradors i alguns artesans. En aquest sentit, l’aportació més notable de l’anàlisi de Viciano va ser la diferenciació entre les operacions dirigides a la inversió (adquisició de terres, animals, matèries primeres i serveis per a la indústria tèxtil) i les destinades al consum (compra de blats o de roba). El resultat, és clar, en favor de les primeres: fins a un 75% eren operacions d’inversió. Únicament quedaren dues qüestions més obertes: ¿per què només hi ha constància del pagament d’un 25% de les obligacions? la morositat era tan alta? i ¿per què les obligacions es registraven en moltes ocasions davant del notari i no del justícia civil, si el primer era de pagament i el segon gratuït? (VB)

Ferran Esquilache: L’arqueologia hidràulica en les gran hortes fluvials. Els orígens andalusins de l’horta de València i la seua evolució després de la conquesta de Jaume I

El 5 de novembre, davant d'unes 35 persones, Ferran Esquilache mostrà els avanços realitzats en l’anàlisi de les grans hortes andalusines, i en concret de l’horta de València. A la seua intervenció abordà, en primer lloc, de manera breu, els principis teòrics de l’Arqueologia hidràulica; i, en segon lloc, l’estudi de determinats casos pràctics en grans hortes que van molt més enllà del que s’havia dit fins ara. Així, a través de l’anàlisi de diversos exemples permetia establir una periodització de la construcció dels diversos espais d’horta andalusins localitzats i, en conseqüència, de l’arribada a València de nous contingents humans. Gràcies a una gran tasca de reflexió, d’observació pràctica i del treball de camp que encara es pot realitzar en una zona gairebé destruïda, Ferran Esquilache ha assajat l’establiment d’un model de construcció dels distints espais d’horta que conformen el sistema hidràulic. Així, parlà de tres fases distintes, amb diferències notables entre elles, tant en la morfologia com en l’estructura de les zones de reg. Segons aquesta divisió, cada fase correspondria a una etapa distinta en el llarg procés de construcció del complex sistema hidràulic que trobarien en funcionament els feudals, les ampliacions dels quals són fàcilment identificables. Foren aquests els dos aspectes que vehicularen el debat posterior. S’aportaren diversos punts de vista sobre la caracterització de la societat andalusina i, especialment, sobre la influència o no de l’estat en la construcció dels sistemes hidràulics. Açò entroncava directament amb la qüestió certament polèmica de les fases o etapes en la dita construcció. S’argüí, per part dels assistents, que sense cronologia ni registres arqueològics que puguen verificar-ho resulta ben difícil establir una periodicitat més o menys exacta que estiga relacionada amb les transformacions socials, polítiques i econòmiques que es produïren a Alandalús. Tanmateix, a l’espera de l’arribada d’uns mínims indicis per poder dur a terme aquesta tasca de periodització cronològica, Ferran Esquilache ha proposat ja una hipòtesi inicial per a començar a treballar sobre ella, i així rebatre-la o confirmar-la amb estudis posteriors. (VR)

Manuel Ruzafa: La comunidad mudéjar en la sociedad valenciana bajomedieval

El 19 de novembre fou el torn de Manuel Ruzafa, que va haver de realitzar la seua intervenció a la Sala de Juntes de la Facultat per la gran assistència de públic. El doble del que ha estat habitual. Va dedicar el temps inicial a fer un repàs a la seua trajectòria d'investigació, centrada en el tema dels anomenats mudèjars. Primer els de la moreria de València, entre finals del segle XIV i la primera meitat del XV, fins a l'assalt de 1455 al qual va dedicar-hi el seu primer estudi. I en els darrers anys també als mudèjars d'altres moreries urbanes com Xàtiva i Alzira. Així, la seua intervenció, que estava enfocada a la discussió posterior, va consistir en donar algunes pinzellades al voltant de diversos temes de treball, com ara les estructures familiars i les seues activitats econòmiques, la seua relació amb els cristians valencians, les vinculacions econòmiques i culturals amb els musulmans de Granada i el Magrib, i finalment l'exclusió social del grup mudèjar en el conjunt de la societat. Amb tot, un tema concret va planejar sobre la resta al llarg de tota la intervenció, i a més va centrar bona part de la discussió posterior: l'oligarquia mudèjar. La recerca de Manuel Ruzafa s'ha centrat, principalment, en el grup oligàrquic de mercaders que dominava les moreries urbanes. I aquest grup de l'elit, com ara els coneguts Xupió i els Ripoll, sembla que actuaven igual que l'elit dirigent cristiana, ja que estaven units entre ells mitjançant llaços familiars. A més, la seua riquesa estava basada en el comerç, intervenint en el mateixos negocis que l'elit mercader cristiana, tot i destacar el seu paper en la ruta magrebina. Però la seua condició de sotmesos els impedia prosperar en l'escala social de l'oligarquia del regne, per la qual cosa les principals famílies mudèjars acabaven convertint-se al cristianisme per a integrar-se completament en l'elit, o més a sovint acabaven emigrant al nord d'Àfrica. En relació a això últim, un altre dels aspectes comentats fou el de la gran capacitat de moviment dels mudèjars entre la jurisdicció reial i senyorial, o entre els mateixos senyorius. (FE)

Javier Martí: Aigua i desenvolupament urbà a Madinat Balansiyya

El 26 de novembre unes trenta persones assistiren a la intervenció de Javier Martí, arqueòleg i director del Museu d'Història de València, que va parlar dels darrers coneixements que ha proporcionat l'arqueologia urbana sobre la ciutat de València entre l'inici de la descomposició del món antic i l'inici de l'època califal. És a dir, dels coneguts com a segles obscurs alt-medievals, abans i després de l'arribada dels musulmans a una ciutat boirosa, reduïda i desdibuixada. Durant tot aquest període la ciutat es caracteritza pel reaprofitament de la pedra dels antics edificis monumentals, detectada a nivell arqueològic per una gran quantitat de foses d'espoli escampades per tota la ciutat. Això, és clar, denota la desaparició de les estructures econòmiques i socials capaces de mantindre les vies de comunicació i l'ús de les pedreres; però alhora, com defensa Martí, és també un signe de vitalitat constructiva, encara que siga amb materials reutilitzats i tàpia de terra. Una de les operacions urbanístiques detectades del segle IX és la construcció d'un barri artesanal junt a l'antiga catedral paleocristiana i posterior mesquita major. Aquesta associació entre centre religiós i civil, així com la morfologia constructiva de les estructures, podrien ser típiques d'algunes mudun del període, segons es desprèn del paral·lel detectat a Amman, Jordània. Bona part de les actuacions detectades tenen a veure amb l'aigua. L'aqüeducte romà del carrer Quart, que abastia la ciutat antiga, sembla que havia quedat semi-abandonat en època visigòtica, i que es va reaprofitar durant els primers segles del període musulmà per a portar aigua a la presumpta zona àulica on estarà situat l'alcasser del segle XI. Igualment, fa uns anys es va trobar un molí anterior al segle X, relacionat amb el sistema hidràulic de la séquia de Rovella, i una zona d'adoberies al nord de la ciutat, abastides d'aigua pel mateix sistema. En definitiva, cada vegada és més evident que València està deixant de ser una ciutat d'ombres en l'anomenat període paleoandalusí, que semblava deserta per les fonts escrites, per a descobrir-nos que hi havia vida i activitat urbana. Però també és cert que ens resta molt encara per saber. (FE)

Manuel Benítez Bolorinos: La segunda constitución del Reino de Valencia. Los privilegios de Jaime II: municipalismo y monopolios urbanos

El 3 de desembre el professor associat de la Universitat d’Alacant Manuel Benítez Bolorinos exposà a una vintena d’assistents una part substancial de la seua recent tesi doctoral sobre El reino de Valencia en tiempos de Jaime II. Poderes urbanos y estructura territorial. En concret, se centrà en les transformacions de tipus institucional, fiscal i territorial produïdes en l’àmbit urbà durant aquell llarg regnat, de 1291 a 1327, que es poden resseguir a través de la concessió de privilegis reials o mesures de gràcia. Per exemple, explicà els canvis experimentats en el justiciat i la juraderia de la ciutat de València i d’altres viles, així com en molts altres oficis municipals menors. També destacà la introducció de les primeres imposicions indirectes en la fiscalitat urbana per tal d’organitzar armades que ajudaven el rei en les guerres mediterrànies, així com el repartiment entre rendistes, mercaders i ciutadans dels monopolis del patrimoni reial, com ara els molins, forns, carnisseries, pescateries, obradors, banys, etc. Finalment, remarcà que el regnat de Jaume II fou el que inicià la “domesticació de la noblesa” a través de l’apaivagament de la revolta de la Unió –que implicava els cavallers valencians d’origen aragonès‒, l’expansió bèl·lica i la concessió d’honors i rendes monetàries. Amb tot, malgrat l’esforç sintetitzador realitzat per Benítez Bolorinos, en el debat posterior fou qüestionat parcialment el seu mètode d’investigació, ja que l’arsenal de dades que hi aportà provenia exclusivament d’una única font: la sèrie Graciarum de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, consistent en 39 registres de la cancelleria reial de Jaume II. Tot plegat, la discussió serví per posar de manifest que en la recerca històrica són plenament necessaris la interacció de les fonts i la profunda contextualització de les informacions manejades. (VB)

José María Cruselles: Inquisición y conversos en la Valencia del siglo XVI

El seminari impartit per José María Cruselles el 10 de desembre davant d’unes 20 persones girà entorn d’una única peça documental, que serví per a analitzar la història de la repressió inquisitorial contra els conversos de València entre finals del segle XV i començaments del XVI. El Tribunal de la Inquisició valencià ‒un dels pocs que ha conservat un arxiu territorial propi‒ es creà a finals de 1481 i durant 10 anys funcionà a colp d’edicte de gràcia, cridant als que vulgueren autoinculpar-se d’heretgia criptojudaica, abjurar i delatar a altres sospitosos, a canvi d’una rebaixa de les penes. Aquest fou el principal instrument d’identificació inquisitorial fins a 1491, però a partir de llavors els edictes de gracia perderen la seua efectivitat, de manera que el Tribunal començà primer a tancar casos per fugida ‒per liquidar-ne els béns i relaxar els culpables en efígie‒ i a fixar-se posteriorment en els “cristians nous” que havien arribat a València després de l’ordre d’expulsió de 1492 ‒a la capital valenciana no hi havia hagut conversions aleshores, ja que oficialment no hi havia jueus des del pogrom de finals del segle XIV. Tanmateix, a partir de 1502 els processos tornaren a decaure, de forma que la Inquisició, per a evitar el seu caràcter teòricament provisional, començà a obrir causes contra sospitosos ja difunts i tot just en aquest context, entre 1505 i 1507, s’elaborà el document analitzat per Cruselles: un cens de famílies judeoconverses de la ciutat de València, casa per casa i parròquia per parròquia. Desgraciadament, ens ha pervingut incomplet, tot i que cobreix més de la meitat de l’urbs i suma fins a 345 focs, que s’han pogut reconstruir amb la seua localització, els seus vincles familiars, els seus oficis, la seua relació prèvia amb la Inquisició, etc. En definitiva, l’estudi del cens ‒que apareixerà publicat al llarg de 2013‒ permet la distinció de dos grups principals de conversos a València: d’una banda, els descendents de l’antiga jueria, que mantenien estretes relacions entre ells, es dedicaven al comerç i l’artesania, i s’havien vist afectats per l’actuació de la Inquisició; i, d’una altra banda, els jueus convertits en vida i arribats a València a finals del segle XV, sobretot des d’Aragó i Castella, que no es relacionaven entre ells ni amb els conversos locals, trobant-se dispersos per la ciutat entre les classes baixes de l’artesanat. (VB)

Vicent Baydal: Els fonaments del pactisme a la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV)

El 17 de desembre, Vicent Baydal exposà davant d’una vintena de persones els principals resultats de la seua tesi doctoral, llegida el juny de l’any passat, sobre els fonaments del pactisme a la Corona d’Aragó durant els segles XIII i XIV, amb especial atenció al cas del regne de València. En primer lloc, oferí una definició del pactisme com el sistema de regulació del poder entre el rei i el regne, és a dir, el diàleg establert entre la monarquia i la societat política per dur endavant el govern del territori. Apuntà també que el pactisme es fonamentava en quatre estructures bàsiques: l’ordenament jurídic, les assemblees parlamentàries, els sistemes fiscals i les institucions de govern i de justícia, les tres primeres de les quals foren analitzades en la seua tesi, treballant fonamentalment amb documentació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Al seminari explicà les diferències estructurals entre els pactismes de Catalunya, d’Aragó i del regne de València, per al qual parà una especial atenció a l’evolució de les Corts, que dividí en dues etapes. Proposà una primera fase entre 1238 i 1330 en què la noblesa dificultava el funcionament de les assemblees parlamentàries, reivindicant els seus drets i la pervivència dels Furs d’Aragó. Aquesta etapa finalitza amb la unió foral proclamada en les Corts de 1329-1330 i la concessió del primer donatiu general pagat per tots els estaments. Des d’aquest moment i fins 1365 s’ha de situar la segona fase, on es produeix la consolidació de les Corts com a fòrum de negociació col·lectiva, especialment després de superar la revolta de la Unió i de l’esclat de la guerra amb Castella, quan es consolida la representativitat estamental i es generalitza la concessió de donatius generals. A partir d’aquestes bases, Vicent Baydal proposa que és en la dècada de 1360 quan s’estableix el “pactisme” segons el definí Francesc Eiximenis, qui descrigué les obligacions del monarca: respectar les lleis de la terra, no imposar nous tributs unilateralment, no alienar el patrimoni i no fer la guerra sense el consentiment de les Corts. Finalment, Vicent Baydal oferí també una sèrie de possibilitats d’estudi a partir del treball ja fet, que intentarà abordar en el marc del projecte que desenvoluparà a la universitat d’Oxford a partir del proper mes de març. (VR)

Noticias relacionadas

Comenta la noticia desde Facebook

Comentarios

No hay comentarios.

Para escribir un comentario es necesario entrar (si ya es usuario registrado) o registrarse